Un cop recuperat físicament, psicològicament i emocionalment del que va ser la meva acompanyant durant tant de temps, l’epilèpsia, vull escriure algunes línies per compartir el que va suposar conviure amb aquesta malaltia. Vull explicar la meva vivència amb l’esperança que altres persones es puguin sentir acompanyades, compreses i, potser, més preparades per afrontar el seu camí.
Tot va començar el febrer del 2011, en un moment on la música formava gran part de la vida. En aquell temps estava tocant amb el grup musical Pulpopop. El 7 de febrer teníem un concert al Palau de la Música, a on fèiem de teloners de la famosa banda dels Amics de les Arts. Pocs dies abans, l’epilèpsia es va presentar amb una crisi que em va deixar sense coneixement. Recordo aquest fet com un moment de desconcert. Em vaig despertar confús i perdut, veia a la família al voltant meu, també veïns i finalment, l’equip mèdic que em va ajudar en tot moment. Les imatges que em venien eren lentes, com si el meu cos no respongués. Em sentia profundament esgotat. Un cop a l’hospital el metge em va comunicar que havia tingut una crisi epilèptica. La meva primera reacció va ser una mena de resignació, ja que de petit n’havia tingut durant dos anys. Però a mesura que passaven els minuts, la realitat va començar a pesar i el món em va caure a sobre. Es va obrir una porta cap a una nova incertesa. Sentia que no sabia on agafar-me ni quin camí prendre. Aquell dia tot va canviar.
Vaig haver de deixar de conduir, descansar millor durant les nits i viure amb una alerta constant, sabent que les crisis podrien aparèixer en qualsevol moment. Durant 6 anys les crisis anaven apareixent i la medicació no semblava tenir efecte per fer-les marxar. Prenia moltes pastilles que em feien anar adormit tot el dia i quan venia una crisi em quedava una estona sense poder parlar ni recordar res, en un estat de buit absolut.
La meva vida havia estat, i així continua essent avui en dia, la música i fins aquell moment gaudia de tocar en directe. Mai hauria imaginat que m’allunyaria dels escenaris i menys per una malaltia. En diverses ocasions, l’epilèpsia es va presentar mentre estava tocant. Sentir que de cop no recordava la cançó i em quedava paralitzat, sense poder fer res. Aquest fet em despertava una ràbia profunda i una gran tristesa. Era desconcertant, com si una barrera s’aixequés entre la meva passió i el meu ofici i jo mateix. Cada cop que pujava a un escenari, la por que una crisi vingués era incontrolable. Sentia cada crisi com si marxés una part de mi, no ho podia controlar. Em despertava cada dia amb la mateixa pregunta: avui serà el dia que em vindrà a segrestar? No només era la por al col·lapse físic sinó l’impacte emocional de saber que no podria continuar com fins ara. La meva identitat com a músic anava desapareixent. Veia cada cop més que no podia seguir tocant i fent directes i la música, que sempre havia estat el meu refugi, es tornava cada cop més inaccessible.
A mesura que passava el temps, la soledat era el meu company de viatge. No només em sentia distanciat dels escenaris, sinó del món. Estar amb els amics, anar a escoltar concerts, anar a fer un toc, em feia cada cop més mandra. La por de tenir una crisi davant d’altres persones i de veure la cara de pena de la gent em feia allunyar-me’n més. En el fons, em sentia petit davant el món.
Després de 6 anys en aquest camí de la incertesa, es va presentar l’opció d’una cirurgia. No va ser una decisió fàcil, el temor al desconegut em portava dubtes de si fer-ho o no. Em van advertir que la recuperació seria lenta, sobretot pel que fa a la memòria i a la parla, però el que no em van dir és que també hauria de passar per una recuperació emocional. Tot i les dificultats, mai vaig perdre l’esperança. Tenia ganes de viure i sabia que la vida em podia regalar moltes coses.
Escric aquest text no només per compartir la meva vivència, sinó perquè aquelles persones que passen pel mateix camí sàpiguen que no estan soles. Pot ser un camí llarg i feixuc, però es un camí d’aprenentatge, on la vulnerabilitat que sentim és una ajuda per ser més forts.
Vull donar les gràcies a la meva mare, Lluïsa, a la meva parella, Laura, al meu pare, Lluís, i a la meva germana, Marina, per estar al meu costat en els moments més difícils. Sense vosaltres aquest camí no hauria estat possible.