“Era una nit serena, on la lluna, alta i radiant, il·luminava amb una mirada muda tota la ciutat. Aquella nit, anava a escoltar la simfonia número 5 de Mahler. Una obra mestra que no només era música sinó una porta cap al descobriment interior, un camí inefable ple de sorpreses.
Les primeres notes penetraren el silenci corporal, una onada d’emocions adormides van començar a despertar vivències que una vegada em van tocar i ara tornaven amb intensitat. La seva veu musical em fa sentir la presència d’emocions presoneres, com un ocell tancat a la gàbia de l’ànima, que durant molt de temps havia guardat silenci i ara vol sortir lliure i volar al més enllà.
De cop, l’Adagietto es va desplegar a l’aire, la seva melodia suau i delicada em va captivar. Les llàgrimes poc a poc van començar a caure pel meu rostre, sentia una barreja d’alegria i tristesa que no podia descriure. Era com si el meu esperit es deixés emportar per la melodia de Mahler.
A l’última part del concert em vaig veure negat per un torrent de llàgrimes, un riu imparable que no sabia d’on procedia el seu origen. Esbalaït per la seva força vaig intentar entrar en raó per tal de calmar el meu ànim. Com era possible que la música em segrestés i em revelés tots aquells sentiments que ni sabia que posseïa? No tinc resposta a la pregunta, només una certesa: la música és un pont, és un medi que ens connecta amb lo més profund de la nostra existència, revelant secrets que el cos i l’ànima ha guardat temps, esperant el moment just per ser alliberats.”
La falta de pau interior sovint provoca un estat de nerviosisme i intranquil·litat. Amb la música puc trobar i descobrir portes que no estan ben tancades. Sentiments i emocions turbulentes que no han estat ben processades. Aquests són els moments en què a través de la música i d’una connexió interior, els sentiments i emocions reclutades surten com vents huracanats, on el cos es retorça de dolor per deixar anar allò que no em pertany. Llavors un bri d’aire de serenor passa per damunt del meu cos, tot recomponent cada cèl·lula i donant-li vida. És llavors quan la realitat comença a veure’s amb més claredat. On les pors i les preocupacions han marxat deixant pas a l’essència del que realment som. Observar aquests sentiments, aquestes percepcions distorsionades de la ment ens apropa a l’autoconeixement, a l’autoindagació. La música pot ser un pont per connectar amb la nostra essència i descobrir el que realment som.