Durant la meva època d’estudiant, la guitarra era la meva acompanyant durant bona part del dia. M’encantava estudiar-la; buscava el moment, per curt que fos, per tocar. La veritat era una mica addicte a l’instrument, però ja ho diuen: si vols dominar alguna cosa, hi has de dedicar moltes hores.
Quan estudiava, m’hi sentia a gust i la meva atenció es focalitzava completament en l’instrument. A vegades llegia partitures, altres vegades practicava frases musicals o treia solos. Eren moments únics, que es reprodueixen quan toco en directe tot improvisant o tocant peces musicals.
Si ho miro des d’una perspectiva més àmplia, aquell estudi, aquella concentració, em permetia aprofundir cada cop més en el coneixement de l’instrument. Quan estava immers en la pràctica, els pensaments sobre problemes, preocupacions i pors del dia a dia quedaven en un segon pla, com si haguessin desaparegut. Era com si la guitarra fos una aspirina per les inquietuds que habitaven dins el meu cap. Però quan acabava de tocar i tornava a la realitat quotidiana, aquestes inquietuds tornaven al seu lloc.
Quan agafo l’instrument i començo a tocar, sento que tot el que he après es converteix en art: m’agrada que el meu cos parli amb la guitarra i que la ment balli amb la música. En aquests moments, l’atenció plena s’instal·la al cor, la creativitat emergeix i tot es redueix a l’aquí i ara.
