L’any 2006 vaig anar a escoltar Kurt Rosenwinkel, un guitarrista de jazz contemporani famós; el que més em va agradar va ser que cantava tot el que tocava: cada frase, cada línia melòdica. En una entrevista explica que el fet de cantar el que toca el manté en contacte amb l’impuls primari de la música: el cant. Per a ell, si pots cantar el que toques vol dir que ho tens a dins. Si ho toques però no ho pots cantar, només són els teus dits movent-se per la guitarra.

Quan era estudiant al Taller de Músics de Barcelona, una de les coses de les quals em va agradar més és que ens feien cantar tot el que tocàvem. Recordo que hi dedicava molt de temps: cantar i afinar melodies. Això em va anar molt bé per poder tocar i comprendre el que tocava amb la guitarra. A l’hora d’improvisar, moltes vegades disparava frases en pilot automàtic i no em feia sentir la música; en canvi, si ho cantava per dins, les notes que tocava eren de veritat i sortien de dins meu.

Edwin Gordon explica que cantar el que es toca obliga el cervell a “escoltar” la nota abans de produir-la físicament. Això transforma l’instrument en una extensió de la ment. Com a resultat, millora la retenció melòdica i la capacitat d’improvisació, perquè el músic executa el que sent de dins. Cantar el que es toca amb l’instrument crea una connexió entre l’escorça auditiva i l’escorça motora. Aquesta coactivació reforça els circuits neuronals, fent que l’aprenentatge sigui més profund i resistent a l’oblit.

Per acabar et voldria fer una pregunta: podries cantar les frases musicals que fas amb el teu instrument? 

Bibliografia

– Gordon, E. E. Learning Sequences in Music: A Contemporary Music Learning Theory. GIA Publications