El dia a dia és un no parar de tasques i obligacions, i quan les has fet el dia ja ha passat. Quan estic concentrat amb alguna feina, com musicoteràpia, concerts, assajos, etc. la meva atenció es focalitza amb el que estic fent, però quan descanso o faig altres activitats que no requereixen tanta concentració, la meva ment comença a divagar cap a altres pensaments, ja siguin desitjos o bé preocupacions del dia a dia.

Un tipus de pensament que m’agradaria explorar són aquells que ens deixen amb una sensació de carència, aquells que ens fan sentir que ens falta alguna cosa. És un voler tenir que ara no tens. Llavors, quan la tens potser crees la necessitat de voler tenir altres coses.  A mi em passa molt amb la música. Sóc guitarrista i sovint em trobo desitjant més instruments: “Quina guitarra toca aquell guitarrista?” o “Necessito aquest pedal d’efectes!”. Acabo comprant coses que, al final, acaben guardades en un calaix.

El que vull expressar és que la nostra ment sembla estar en una constant búsqueda, sense contentar-se mai amb el que ja té. La societat en què vivim afavoreix aquest consum incessant. Mirant-ho des d’una altra perspectiva, veig que aquest desig continu no m’aporta tranquil·litat ni felicitat.

Tinc una família meravellosa, una feina que m’apassiona, amics fantàstics i aficions que m’omplen, així que em pregunto, què més necessito? És important parar-se i reflexionar, per així evitar caure en el parany del desig constant, i aprendre a gaudir del present. Crec que és important comprendre aquestes il·lusions, i decidir si volem implicar-nos en elles perquè ens aporten alguna cosa, o si, d’altra banda, deixem que aquest pensament de desig passi, sense identificar-nos amb ell. 

Realment podem viure bé aquí i ara, malgrat tots aquests pensaments?

Voldria acabar amb una cita de l’Ivan Baba: “Quan som conscients dels nostres pensaments, ells segueixen allà, però ja no ens identifiquem amb ells. Ens separem del nostre aferrament a ells, de la nostra identificació amb ells”.