“Els grans artistes plàstics, jazzistes, escriptors i científics afirmen que, quan creen, necessiten transcendir les seves identitats individuals. He treballat amb molts músics i compositors, i mai no he conegut ningú que pensi en les regalies mentre escriu una cançó. Una cançó o una peça musical nova implica deixar-se anar, deixar incubar en l’àmbit no circumscrit i permetre que la música o la cançó vingui a tu. Tots els processos creatius es basen en una etapa d’incubació i consentiment. La sincronització és un procés creatiu, però en aquest cas la ment creativa és el cosmos. Quan la preocupació per un mateix desapareix, la intel·ligència no circumscrita fa la seva aparició.”

Deepak Chopra ~ Llibre: “Sincrodestino”

Quan toquem i estem dins la música, on va el temps? On som realment? Romanen les preocupacions dins el nostre cap, o se’n van per un moment i tornen quan deixem de fer música?

Moltes vegades, la música ha estat la meva cova. Un lloc on sento la llibertat i la connexió amb mi mateix; un espai on les pors es fonen amb les notes.

Quan faig música, en primer lloc, no vull identificar-me amb el rol de «compositor», sinó tenir una ment d’explorador i estar obert a aprendre. En segon lloc, m’agrada ser coherent amb mi mateix: vull que la meva música i les lletres que escric transmetin amb franquesa tot allò que visc i he viscut. I, en tercer lloc, intento esquivar, tant com puc, les projeccions que em venen de fora —ja siguin bones o dolentes— per mantenir la ment clara i enfocada cap a on vull anar.

«Només tens una vida i, de totes maneres, l’aprofitaràs al màxim; així que la pregunta real és: què t’apassiona i t’interessa? Què et fa sentir curiós i viu, potser fins i tot alegre? Què és tan valuós que no et preocupen els inconvenients, l’esforç ni les molèsties?
Segueix el teu entusiasme.» (James Clear)