Després de tots aquests mesos acompanyant a l’infant X, que formava part de la unitat d’infants pal·liatius, m’arriba un missatge informant-me que tot s’ha acabat per ell. Aquell missatge m’evoca a records de diferents moments viscuts amb ell, on la música ens feia navegar per un mar de felicitat i bons moments. Mentre li feia la sessió de musicoteràpia, el seu somriure encisador és el record més emotiu que m’emporto, així com aquells instants de relaxació on la música l’abraçava, juntament amb la mare o el pare, i els seus ulls es tancaven i podia descansar acompanyat. 

Penso en la família i em venen inquietuds i certes pors. Podem estar preparats pels canvis que la vida ens pot portar? Potser no, segurament no hi estem. A vegades venen situacions que són gerros d’aigua freda, que ens deixen glaçats i no sabem cap on dirigir-nos ni què fer. On les pors i les culpes ens consumeixen per dins, rosegant els nostres pensaments. 

Ara que soc pare i tinc una bonica filla i un nadó a punt per néixer, treballar amb aquest tipus de pacients em fa veure que no estem preparats per a quan arriben aquests canvis tan abruptes. Parlant amb les diferents famílies, amb les quals tracto aquests tipus d’infants, m’he adonat que és realment dur. I penso que poder expressar-ho, en el fons, té un cert grau d’humilitat i valentia.

Tot això em connecta amb diferents companys meus que també lluiten contra la seva malaltia, i fins i tot em recorda moments de quan jo vivia amb l’epilèpsia. Aquest conjunt de coses em fa pensar que tots som un i tots naveguem al mateix vaixell. I considero que poder ajudar, encara que sigui a través de la música, que és el que puc regalar, això m’omple i em permet estar en pau amb mi i amb els altres.