S’apaguen els llums de sala. Ara només queda l’escenari il·luminat, amb un piano i un faristol. Avui, la Mel ha d’interpretar una peça de J. S. Bach, no és una partitura fàcil de tocar i, per això, està un xic nerviosa. Se sent el murmuri del públic, que espera el començament del concert.  L’ambient del públic fa que la Mel noti més pessigolletes a l’estómac.

La Mel és una noia segura en tot el que fa. Quan interpreta una peça, hi vessa tota la seva passió. 

Moments abans de sortir, al seu cap li ronden imatges de com ha d’interpretar la cançó, i també els diferents consells que el professor li ha donat.

Quan surt a l’escenari, el seu cor s’accelera i nota alguna tremolor a les cames. Però ella se sent segura del que ha de fer: vol demostrar la feina que ha estat fent durant tot aquest temps.

Quan s’assenta davant del piano, dirigeix una mirada al seu professor, que li respon amb una mirada de complicitat, una mirada que li encomana fortalesa i seguretat. Sap que poden haver-hi errors, però no per això es vol enfonsar. 

Quan comença a interpretar la peça, la música ressona per tot l’auditori. És com si ella s’hagués descompost amb cada nota que toca. La seva atenció està totalment centrada en la música: la Mel dansa amb la melodia i la melodia balla amb ella. Juntes creen art, un art que ressona a cada una de les persones que estan escoltant el concert. 

La seva musicalitat connecta amb la gent, provocant emocions internes en cada un d’ells. És com una font de transmissió d’autoconeixement interior. Sentir aquestes emocions i ser-ne conscient, mirar-les des de l’essència, fa que la gent pugui observar la seva pròpia emoció. La música fa sentir la tristesa o l’alegria de les persones, però sempre des d’una base de pau amb elles mateixes, i és la música la que ho regala. 

Quan la Mel acaba d’interpretar la peça, sent una alegria interna. Es diu a ella mateixa: “Ho he aconseguit!” I un somriure omple d’alegria una sala plena d’aplaudiments. Quin regal que ha fet als assistents del concert!